A la web foros.salvador-dali.net, hi trobem alguns apunts interessants de l'erudit Josep Playà Maset, sobre la relació personal de Fages i Dalí que reproduim a continuació.
Publicat: Mar Feb 25, 2003 7:46 pm
Tema: El triomf de la Gala i en Dalí (8)
Carles Fages de Climent va obrir a principis dels anys 60 un local nocturn a la Selva de Mar. Se’n deia El celler d’en Climent, volia ser una barreja entre boîte i galeria d’art i entre altres amics que el van ajudar hi havia Ismael Planells, que després es convertirà en marxant, i el pintor Bartomeu Massot, animadors també dels premis La Tina de pintura.
D’entre les activitats programades, una de les que va tenir més ressò va ser l’exposició-homenatge a Salvador Dalí que es va obrir el 12 de setembre de 1964.
Segons el programa de mà, que reproduïa l’auca a la portada, en aquesta Exposición colectiva. Homenaje de los pintores de Cadaqués a Salvador Dalí hi van participar Felip Vilà, Jaumet Figueras, López del Valle, Mussons, Ferna Fernando Navarro, Antonio Pichot, Ramón Pichot, José M. Prim, Piqueras, Consuelo de Saint-Exúpery -vidua de l’autor del Petit Príncep-, Tharrats, Ángeles Tey, Todó, Rosina del Valle, Vidal Hugas i Alexandre Bobeani (escultor). Al llarg de l’estiu també s’hi van donar conferències de Fernando Garrido Pallardó (El Dalí que ignora Dalí) i Alexandre Deulofeu. El dia de la inauguració, Dalí es va presentar amb barretina i espardenyes, i amb un quadre sobre un rinoceront. Fages va obrir els parlaments amb aquestes paraules: «Per uns aquest Celler és un antre de cultura i per altres, un centre de perdició». Joan Guillamet explica que uns mesos més tard va trobar a Fages per la Rambla de Figueres i aquest li va mostrar satisfet una fotografia que duia a la cartera on s’abraçava amb Dalí. «Estic encantat amb aquesta foto», li va dir. I en ser inquirit per les causes, va respondre que el que més li agradava era «l’esboç del meu somriure».
Ismael Planells explica la següent anècdota: «Quan vaig anar a buscar el quadre de Dalí a Portlligat em va dir que l’assegurés. I quan la premsa m’ho va preguntar, vaig dir que estava assegurat per 5 milions de pessetes. Dalí em va preguntar pel cost i li vaig reconèixer que no ho estava. ‘Molt bé, si el roben en pintarem un altre i encara serà més propaganda’, em va respondre».
Dalí va anar en més d’una ocasió al Celler d’en Climent. Aquell mateix estiu hi va ser en la inauguració d’una exposició d’Emília Xargay. Per aquest dia Dalí li va demanar a Planells, «un espectacle de flamenco amb gitanets despullats». Planells va anar al Garrigal i va llogar quatre joves, però quan havien de començar l’actuació van demanar més diners i un xai. A instàncies de Dalí els van doblar el preu, van ballar tota la nit -només amb un «taparabos»- i va ser un èxit.
Planells que havia fet també de xofer de Fages per dur-lo fins a Portlligat recorda que en una d’aquestes visites, Dalí, que tenia altres invitats, els va parlar tota l’estona en anglès. «Aquest malparit em parla en anglès perquè sap que no l’entenc», li va dir Fages empipat. I Planells es va atrevir a dir: «I vostè perquè no li parla en xinès!». Fages el va fulminar amb la mirada. Però el dia que van tornar, quan Dalí es va posar a parlar en anglès, Fages va respondre en una mena de xinès inventat. «Què dius?», li va preguntar Dalí. «Que no entens el xino?», va ser la resposta de Fages. I a partir de llavors, Dalí li va tornar a parlar en català.
Una altra broma habitual del pintor consistia a dir a Fages que posés en marxa la tramuntaneta acondicionada del Celler, referint-se a una gran manxa de ventar foc que hi tenien penjada. La proximitat entre la Selva de Mar i Portlligat va propiciar durant anys nombroses trobades entre en Vadoret i en Carlets, com ells mateixos s’anomenaven, amb llargues discussions sobre Vermeer, Velázquez, Fortuny o els llibres pornogràfics francesos del segle XVIII.
Normalment era el drac de Gala -apel·latiu que Fages utilitzava en privat- qui finalment posava fi al debat.
Publicat: Mar Feb 25, 2003 7:41 pm
Tema: La fascinació per la Lídia de Cadaqués (3)
Lídia Noguer era filla de La Sabana, l’última bruixa que segons la tradició havia existit a Cadaqués. De jove havia fet de fonda a casa seva, i va allotjar els joves Picasso i Eugeni d’Ors, de pas per aquesta població. Amb els anys, la Lídia va veure com el seu marit se suïcidava, els seus dos fills embogien i ella malvivia del peix que cada dia havia d’anar a vendre. Lídia anava sovint a la casa que la familia Dalí tenia a Es Llané, on sempre era ben acollida. Allà va conèixer Federico García Lorca, qui poc després escriuria: «La locura de Lídia es una locura húmeda, suave, llena de gaviotas y langostas, es una locura plástica. Don Quijote anda por los aires y Lídia por las orillas del Mediterráneo. Ésta es la diferencia». Lídia, fascinada per la figura d’Eugeni d’Ors, va començar a creure que ella era la «Ben Plantada», un personatge fictici que aquest havia creat a La Veu de Catalunya. Lídia creia que el Mestre es comunicava amb ella a través d’aquests articles.
Quan al 1922, Ors va ser convidat a fer el discurs dels Jocs Florals de Castelló d’Empúries, Carles Fages de Climent, que era membre del jurat, va ser testimoni del retrobament amb la Lídia. Ors explicarà a La verdadera historia de Lidia de Cadaqués (il·lustrat per Dalí) que va ser Fages qui va organitzar un viatge de tots els membres del jurat i altres amics a Sant Pere de Roda i que a mitja muntanya es van trobar amb la Lídia de Cadaqués, vestida amb espardenyes i un davantal. Els poetes anaven en mula i Lídia els va seguir a peu. Quan van arribar a dalt, ella els va dir: «Ja som al Carmel». I Ors va comentar: «Aquesta dona és una expiació».
Aquest episodi va succeir abans que Fages enllestís Les bruixes de Llers i qui sap si va contribuir també a la seva
inspiració, encara que no hi ha cap referència a les bruixes de Cadaqués, més enllà d’alguna al·lusió al Calvari i a les roques del Culip, on anaven sovint a pescar els fills de la Lídia. El llibre arriba també a coneixement de la Lídia, ja que aquesta escriu a Dalí: «Dile a Fojas que tiene que hacer un libro, que las brujas tienen que gastar siempre perras porque cuando cambian un billete es que han ido a buscarlo en alguna caja de hierro. Es el pueblo de María Santísima, pueblo bárbaro, judío» (García Lorca en Cataluña, Antonina Rodrigo, ed. Planeta, 1975, p. 171). Dalí va contribuir a mitificar la figura de la Lídia. La va anomenar «padrina de les meves bogeries» i en un dibuix hi va afegir aquesta dedicatòria: «A Lídia, que nos albergó eternamente en Port-Lligat», per recordar que ella i els seus fills li van vendre la barraca de pescadors on es va instal·lar amb Gala (Lídia de Cadaqués, Cristina Massanés, Quaderns Crema, 2002).
Tampoc Fages va oblidar Lídia i quan al 1963 va ingressar a l’Academia barcelonesa El Far de Sant Cristòfor, creada per honorar Ors, hi va llegir una conferència sobre «L’autèntica i la falsa Ben Plantada» en la qual defensava que Úrsula Matas i no Lidia era l’autèntica Ben Plantada. Úrsula Matas, una senyora de molt bona planta, vivia amb la seva germana Toña al pis situat damunt del que va veure néixer Dalí, al carrer Monturiol de Figueres. Dalí veia també Úrsula, que tenia 14 anys més que ell, com l’arquetip de la bellesa de principis de segle.
La fascinació per la Lídia la va compartir també García Lorca, que va fer dues estades a l’Empordà, al 1925 i al 1927, convidat per Dalí. Tot i que no queda constància documental de cap trobada entre Lorca i Fages, aquest darrer va escriure que en una «placeta d’aquest Garrigal, en una nit de lluna, havíem anat amb Salvador Dalí i Federico García Lorca, molt abans del poeticidi, acompanyats de guitarra, a recitar poemes al nostre satèl·lit» (Elegia del Garrigal, CFC, Tele/estel, 3/V/1968). Fages va comentar en una ocasió al seu fill Pere Ignasi que s’havia trobat amb els dos amics tant a Figueres com a Cadaqués però que no s’hi feia gaire «perquè no volia que em prenguessin per “maricon”». Al marge de les qüestions personals, Fages no apreciava en excés la poesia de Lorca i tenia més tirada cap a Rubén Darío. Pere Ignasi recorda haver vist a casa una fotografia on es veia Fages amb Dalí, Lorca i Miravitlles.
Publicat: Mar Feb 25, 2003 7:40 pm
Tema: “Les bruixes de Llers”, una òpera prima (2))
Contràriament al que passa amb altres llibres il·lustrats per Dalí, almenys una part dels dibuixos per a "Les bruixes de Llers", de Fages de Climent, són fets expressament. Almenys és el que es desprèn de les referències explícites a les bruixes, a la portalada romànica de Lladó, al poble de Llers o al pont de les set arcades de Castelló. Però no es pot descartar que Dalí agafés també dibuixos que ja tenia. El d'una noia vista d'esquenes és gairebé calcat d'un altre (1922) reproduït a la revista "Alfar". El dibuix de portada, un bot amb vela llatina, que després Fages va convertir en el seu ex-libris, té un precedent en el que apareix en un quadern juvenil (fons Museu Abelló, de Mollet). Tots són de traç fresc i espontani, amb "tocs decoratius, nerviosos i angulosos", escriurà Agustí Esclassans.
Dalí va donar més dibuixos per a l'edició i es van desestimar. Els que es van reproduir mai no s'han localitzat, i en canvi se n'han conservat cinc, de temàtica molt similar, que no hi figuren (exposat ara per primera vegada en el Museu de l'Empordà). La satisfacció per l'edició d'aquest llibre, va fer que Dalí regalés a Fages un altre dibuix, de majors dimensions, dedicat a la bruixa na Llúcia Codonya, avui en parador desconegut.
Al Museu Dalí de Saint Petersburg es troba l'aquarel.la "La sardana de les bruixes" (1920), que havia estat reproduïda en un número de l'"Empordà Federal" dedicat a Enric Morera (15/10/1921). És a dir que la bruixeria ja preocupava Dalí i fins podria ser que ho haguessin comentat amb en Fages, raó per la qual aquest li encarregués les il.lustracions. En el capítol "Sardana de les bruixes", Fages sembla descriure l'aquarel.la citada: "Hom diu que es veien sardanejar els bruixots i les bruixes en la nit del divendres, quan tota la setmana havia fet vent de tramuntana".
En uns fulls inèdits i escrits per Fages a principis dels anys 60 (conservats al Centre d'Estudis Dalinians), el poeta fa unes explicacions en castellà, una de les quals es refereix a "Les bruixes de Llers": "Es cronológicamente, aquel libro, la primera manifestación formal del arte daliniano en su contacto con el público lector. Antes, Dalí no había salido de Figueras, donde, a los 17 años gozaba ya de inenarrable prestigio. Sorprende en esos esbozos de juventud nunca repudiados -como lo prueba el hecho de que se van a reproducir en otra edición inmediata- la seguridad del trazo y la riqueza fantasmagórica. A pesar de las evoluciones conceptuales de este pintor doblado siempre de intelectual, sorprende también la fidelidad en una primigenia expresión a la vez decorativa y sujetiva. Al componer en íntimo intercambio la edición del poema, ni el poeta ni el ilustrador conocían los escenarios que en él se describen. Cuando en el carrito de un gitano que solía servir de modelo del pintor en su estudio fueron por vez primera a Llers, ya aparecido el libro, ambos convinimos que todo estaba bien, porque, las cosas se hallan siempre de antemano como debe ser en su sitio correspondiente. Lo imprescindible para interpretar un paisaje determinado, dijo Salvador, es no haberlo visto nunca. Un enjambre de unos y treses volátiles y decorativos como los humos de vapor que salen de una marmita, completan y coronan de enigmas el diseño, que figurará en la próxima edición de esta exegesis de las risueñas brujas del Ampurdán, que no son más que las furias griegas disfrazadas de tramuntana".
D'aquest text deduïm que cap dels dos amics no havia estat a Llers abans de fer el llibre i que, al cap de quaranta anys, tenien la intenció de reeditar-lo. Arran de la mort de Fages, Octavi Saltor escriu que "el mestre en gai saber Joan Arús té escrit un magnífic i extens pròleg per a una ja prevista reedició" i que "Josep Maria de Sagarra havia accedit a escriure una presentació de la segona edició, revisada i augmentada". Finalment, l’única reedició (1977), va ser dirigida per Jaume Maurici i Montserrat Vayreda i es va limitar a una reproducció facsímil.
Publicat: Mar Feb 25, 2003 7:46 pm
Tema: El triomf de la Gala i en Dalí (8)
Carles Fages de Climent va obrir a principis dels anys 60 un local nocturn a la Selva de Mar. Se’n deia El celler d’en Climent, volia ser una barreja entre boîte i galeria d’art i entre altres amics que el van ajudar hi havia Ismael Planells, que després es convertirà en marxant, i el pintor Bartomeu Massot, animadors també dels premis La Tina de pintura.
D’entre les activitats programades, una de les que va tenir més ressò va ser l’exposició-homenatge a Salvador Dalí que es va obrir el 12 de setembre de 1964.
Segons el programa de mà, que reproduïa l’auca a la portada, en aquesta Exposición colectiva. Homenaje de los pintores de Cadaqués a Salvador Dalí hi van participar Felip Vilà, Jaumet Figueras, López del Valle, Mussons, Ferna Fernando Navarro, Antonio Pichot, Ramón Pichot, José M. Prim, Piqueras, Consuelo de Saint-Exúpery -vidua de l’autor del Petit Príncep-, Tharrats, Ángeles Tey, Todó, Rosina del Valle, Vidal Hugas i Alexandre Bobeani (escultor). Al llarg de l’estiu també s’hi van donar conferències de Fernando Garrido Pallardó (El Dalí que ignora Dalí) i Alexandre Deulofeu. El dia de la inauguració, Dalí es va presentar amb barretina i espardenyes, i amb un quadre sobre un rinoceront. Fages va obrir els parlaments amb aquestes paraules: «Per uns aquest Celler és un antre de cultura i per altres, un centre de perdició». Joan Guillamet explica que uns mesos més tard va trobar a Fages per la Rambla de Figueres i aquest li va mostrar satisfet una fotografia que duia a la cartera on s’abraçava amb Dalí. «Estic encantat amb aquesta foto», li va dir. I en ser inquirit per les causes, va respondre que el que més li agradava era «l’esboç del meu somriure».
Ismael Planells explica la següent anècdota: «Quan vaig anar a buscar el quadre de Dalí a Portlligat em va dir que l’assegurés. I quan la premsa m’ho va preguntar, vaig dir que estava assegurat per 5 milions de pessetes. Dalí em va preguntar pel cost i li vaig reconèixer que no ho estava. ‘Molt bé, si el roben en pintarem un altre i encara serà més propaganda’, em va respondre».
Dalí va anar en més d’una ocasió al Celler d’en Climent. Aquell mateix estiu hi va ser en la inauguració d’una exposició d’Emília Xargay. Per aquest dia Dalí li va demanar a Planells, «un espectacle de flamenco amb gitanets despullats». Planells va anar al Garrigal i va llogar quatre joves, però quan havien de començar l’actuació van demanar més diners i un xai. A instàncies de Dalí els van doblar el preu, van ballar tota la nit -només amb un «taparabos»- i va ser un èxit.
Planells que havia fet també de xofer de Fages per dur-lo fins a Portlligat recorda que en una d’aquestes visites, Dalí, que tenia altres invitats, els va parlar tota l’estona en anglès. «Aquest malparit em parla en anglès perquè sap que no l’entenc», li va dir Fages empipat. I Planells es va atrevir a dir: «I vostè perquè no li parla en xinès!». Fages el va fulminar amb la mirada. Però el dia que van tornar, quan Dalí es va posar a parlar en anglès, Fages va respondre en una mena de xinès inventat. «Què dius?», li va preguntar Dalí. «Que no entens el xino?», va ser la resposta de Fages. I a partir de llavors, Dalí li va tornar a parlar en català.
Una altra broma habitual del pintor consistia a dir a Fages que posés en marxa la tramuntaneta acondicionada del Celler, referint-se a una gran manxa de ventar foc que hi tenien penjada. La proximitat entre la Selva de Mar i Portlligat va propiciar durant anys nombroses trobades entre en Vadoret i en Carlets, com ells mateixos s’anomenaven, amb llargues discussions sobre Vermeer, Velázquez, Fortuny o els llibres pornogràfics francesos del segle XVIII.
Normalment era el drac de Gala -apel·latiu que Fages utilitzava en privat- qui finalment posava fi al debat.
Publicat: Mar Feb 25, 2003 7:41 pm
Tema: La fascinació per la Lídia de Cadaqués (3)
Lídia Noguer era filla de La Sabana, l’última bruixa que segons la tradició havia existit a Cadaqués. De jove havia fet de fonda a casa seva, i va allotjar els joves Picasso i Eugeni d’Ors, de pas per aquesta població. Amb els anys, la Lídia va veure com el seu marit se suïcidava, els seus dos fills embogien i ella malvivia del peix que cada dia havia d’anar a vendre. Lídia anava sovint a la casa que la familia Dalí tenia a Es Llané, on sempre era ben acollida. Allà va conèixer Federico García Lorca, qui poc després escriuria: «La locura de Lídia es una locura húmeda, suave, llena de gaviotas y langostas, es una locura plástica. Don Quijote anda por los aires y Lídia por las orillas del Mediterráneo. Ésta es la diferencia». Lídia, fascinada per la figura d’Eugeni d’Ors, va començar a creure que ella era la «Ben Plantada», un personatge fictici que aquest havia creat a La Veu de Catalunya. Lídia creia que el Mestre es comunicava amb ella a través d’aquests articles.
Quan al 1922, Ors va ser convidat a fer el discurs dels Jocs Florals de Castelló d’Empúries, Carles Fages de Climent, que era membre del jurat, va ser testimoni del retrobament amb la Lídia. Ors explicarà a La verdadera historia de Lidia de Cadaqués (il·lustrat per Dalí) que va ser Fages qui va organitzar un viatge de tots els membres del jurat i altres amics a Sant Pere de Roda i que a mitja muntanya es van trobar amb la Lídia de Cadaqués, vestida amb espardenyes i un davantal. Els poetes anaven en mula i Lídia els va seguir a peu. Quan van arribar a dalt, ella els va dir: «Ja som al Carmel». I Ors va comentar: «Aquesta dona és una expiació».
Aquest episodi va succeir abans que Fages enllestís Les bruixes de Llers i qui sap si va contribuir també a la seva
inspiració, encara que no hi ha cap referència a les bruixes de Cadaqués, més enllà d’alguna al·lusió al Calvari i a les roques del Culip, on anaven sovint a pescar els fills de la Lídia. El llibre arriba també a coneixement de la Lídia, ja que aquesta escriu a Dalí: «Dile a Fojas que tiene que hacer un libro, que las brujas tienen que gastar siempre perras porque cuando cambian un billete es que han ido a buscarlo en alguna caja de hierro. Es el pueblo de María Santísima, pueblo bárbaro, judío» (García Lorca en Cataluña, Antonina Rodrigo, ed. Planeta, 1975, p. 171). Dalí va contribuir a mitificar la figura de la Lídia. La va anomenar «padrina de les meves bogeries» i en un dibuix hi va afegir aquesta dedicatòria: «A Lídia, que nos albergó eternamente en Port-Lligat», per recordar que ella i els seus fills li van vendre la barraca de pescadors on es va instal·lar amb Gala (Lídia de Cadaqués, Cristina Massanés, Quaderns Crema, 2002).
Tampoc Fages va oblidar Lídia i quan al 1963 va ingressar a l’Academia barcelonesa El Far de Sant Cristòfor, creada per honorar Ors, hi va llegir una conferència sobre «L’autèntica i la falsa Ben Plantada» en la qual defensava que Úrsula Matas i no Lidia era l’autèntica Ben Plantada. Úrsula Matas, una senyora de molt bona planta, vivia amb la seva germana Toña al pis situat damunt del que va veure néixer Dalí, al carrer Monturiol de Figueres. Dalí veia també Úrsula, que tenia 14 anys més que ell, com l’arquetip de la bellesa de principis de segle.
La fascinació per la Lídia la va compartir també García Lorca, que va fer dues estades a l’Empordà, al 1925 i al 1927, convidat per Dalí. Tot i que no queda constància documental de cap trobada entre Lorca i Fages, aquest darrer va escriure que en una «placeta d’aquest Garrigal, en una nit de lluna, havíem anat amb Salvador Dalí i Federico García Lorca, molt abans del poeticidi, acompanyats de guitarra, a recitar poemes al nostre satèl·lit» (Elegia del Garrigal, CFC, Tele/estel, 3/V/1968). Fages va comentar en una ocasió al seu fill Pere Ignasi que s’havia trobat amb els dos amics tant a Figueres com a Cadaqués però que no s’hi feia gaire «perquè no volia que em prenguessin per “maricon”». Al marge de les qüestions personals, Fages no apreciava en excés la poesia de Lorca i tenia més tirada cap a Rubén Darío. Pere Ignasi recorda haver vist a casa una fotografia on es veia Fages amb Dalí, Lorca i Miravitlles.
Publicat: Mar Feb 25, 2003 7:40 pm
Tema: “Les bruixes de Llers”, una òpera prima (2))
Contràriament al que passa amb altres llibres il·lustrats per Dalí, almenys una part dels dibuixos per a "Les bruixes de Llers", de Fages de Climent, són fets expressament. Almenys és el que es desprèn de les referències explícites a les bruixes, a la portalada romànica de Lladó, al poble de Llers o al pont de les set arcades de Castelló. Però no es pot descartar que Dalí agafés també dibuixos que ja tenia. El d'una noia vista d'esquenes és gairebé calcat d'un altre (1922) reproduït a la revista "Alfar". El dibuix de portada, un bot amb vela llatina, que després Fages va convertir en el seu ex-libris, té un precedent en el que apareix en un quadern juvenil (fons Museu Abelló, de Mollet). Tots són de traç fresc i espontani, amb "tocs decoratius, nerviosos i angulosos", escriurà Agustí Esclassans.
Dalí va donar més dibuixos per a l'edició i es van desestimar. Els que es van reproduir mai no s'han localitzat, i en canvi se n'han conservat cinc, de temàtica molt similar, que no hi figuren (exposat ara per primera vegada en el Museu de l'Empordà). La satisfacció per l'edició d'aquest llibre, va fer que Dalí regalés a Fages un altre dibuix, de majors dimensions, dedicat a la bruixa na Llúcia Codonya, avui en parador desconegut.
Al Museu Dalí de Saint Petersburg es troba l'aquarel.la "La sardana de les bruixes" (1920), que havia estat reproduïda en un número de l'"Empordà Federal" dedicat a Enric Morera (15/10/1921). És a dir que la bruixeria ja preocupava Dalí i fins podria ser que ho haguessin comentat amb en Fages, raó per la qual aquest li encarregués les il.lustracions. En el capítol "Sardana de les bruixes", Fages sembla descriure l'aquarel.la citada: "Hom diu que es veien sardanejar els bruixots i les bruixes en la nit del divendres, quan tota la setmana havia fet vent de tramuntana".
En uns fulls inèdits i escrits per Fages a principis dels anys 60 (conservats al Centre d'Estudis Dalinians), el poeta fa unes explicacions en castellà, una de les quals es refereix a "Les bruixes de Llers": "Es cronológicamente, aquel libro, la primera manifestación formal del arte daliniano en su contacto con el público lector. Antes, Dalí no había salido de Figueras, donde, a los 17 años gozaba ya de inenarrable prestigio. Sorprende en esos esbozos de juventud nunca repudiados -como lo prueba el hecho de que se van a reproducir en otra edición inmediata- la seguridad del trazo y la riqueza fantasmagórica. A pesar de las evoluciones conceptuales de este pintor doblado siempre de intelectual, sorprende también la fidelidad en una primigenia expresión a la vez decorativa y sujetiva. Al componer en íntimo intercambio la edición del poema, ni el poeta ni el ilustrador conocían los escenarios que en él se describen. Cuando en el carrito de un gitano que solía servir de modelo del pintor en su estudio fueron por vez primera a Llers, ya aparecido el libro, ambos convinimos que todo estaba bien, porque, las cosas se hallan siempre de antemano como debe ser en su sitio correspondiente. Lo imprescindible para interpretar un paisaje determinado, dijo Salvador, es no haberlo visto nunca. Un enjambre de unos y treses volátiles y decorativos como los humos de vapor que salen de una marmita, completan y coronan de enigmas el diseño, que figurará en la próxima edición de esta exegesis de las risueñas brujas del Ampurdán, que no son más que las furias griegas disfrazadas de tramuntana".
D'aquest text deduïm que cap dels dos amics no havia estat a Llers abans de fer el llibre i que, al cap de quaranta anys, tenien la intenció de reeditar-lo. Arran de la mort de Fages, Octavi Saltor escriu que "el mestre en gai saber Joan Arús té escrit un magnífic i extens pròleg per a una ja prevista reedició" i que "Josep Maria de Sagarra havia accedit a escriure una presentació de la segona edició, revisada i augmentada". Finalment, l’única reedició (1977), va ser dirigida per Jaume Maurici i Montserrat Vayreda i es va limitar a una reproducció facsímil.