Tramuntana al Palau
Núria Esponellà - (La Vanguardia 09/10/2003)
Dilluns, al Palau de la Música va bufar la tramuntana. La ¿Balada del sabater d'Ordis¿, de Carles Fages de Climent, tornava a ser interpretada en adaptació lliure dins d¿una ¿mise en scène¿ agosarada; aquesta vegada, al proscènium d'un Palau ple on es detectava, per poc que hi paressis l'orella, la presència de molts empordanesos. En l'espectacle, un aliatge multidisciplinari entre elements dramàtics, corals i orquestrals, l'Orquestra de Cambra de l'Empordà reinterpretava el mite del rodamón sabater que recorre la plana dirigint la tramuntana amb una canya del riu Manol per batuta.
Sempre és un plaer reescoltar el text integral de la balada, versos d'una gran riquesa lèxica i de format clàssic que quadren a la meravella i delaten l'oïda i l'ofici del poeta empordanès.
Ara se'ns oferia una altra oportunitat per sentir-los dir cantats, interpretats i acompanyats de dansa i d'imatges. Tot plegat, en un bany de tramuntana. I és que, per damunt de tot, els mites populars ens identifiquen perquè interpreten l'ànima col.lectiva.
Els personatges de la imatgeria popular estan entre nosaltres. Perduren entre la uniformització descarada i els models imposats a través dels mass media. Aquests mites identificadors propis són sabaters i barbers,barbers que ¿arreglen espatllats¿, sabaters d'obrador pels quals sento una debilitat especial, potser perquè l'avi patern va ser tota la vida ¿el sabater de Celrà¿.
El ¿Sabater d'Ordis¿, que es va llençar a recórrer camins després de perdre fill i dona, és un símbol d'aquesta humanitat que avança en la tragicomèdia vital, una humanitat viatgera, de vegades errant, a la recerca de la llibertat per camins de rodamón, ¿tocada per la tramuntana¿, mig perduda i mig mística, que acaba lliurant la seva existència a la natura divina, que en el cas del sabater és pressentida per la presència d'un tudó que revola en el cel. Cant èpic o tradició popular, tant se val.
Dilluns tot convidava a participar en l'escenificació col.lectiva. Potser per això Carles Coll, preservant l'estil personal a què ens té acostumats, va aprofitar els darrers compassos de l'epitafi del ¿Sabater d'Ordis¿ per convidar el públic a fer ús de la canya que ens havien donat a l'entrada del concert del Palau i dirigir la tramuntana.
Núria Esponellà - (La Vanguardia 09/10/2003)
Dilluns, al Palau de la Música va bufar la tramuntana. La ¿Balada del sabater d'Ordis¿, de Carles Fages de Climent, tornava a ser interpretada en adaptació lliure dins d¿una ¿mise en scène¿ agosarada; aquesta vegada, al proscènium d'un Palau ple on es detectava, per poc que hi paressis l'orella, la presència de molts empordanesos. En l'espectacle, un aliatge multidisciplinari entre elements dramàtics, corals i orquestrals, l'Orquestra de Cambra de l'Empordà reinterpretava el mite del rodamón sabater que recorre la plana dirigint la tramuntana amb una canya del riu Manol per batuta.
Sempre és un plaer reescoltar el text integral de la balada, versos d'una gran riquesa lèxica i de format clàssic que quadren a la meravella i delaten l'oïda i l'ofici del poeta empordanès.
Ara se'ns oferia una altra oportunitat per sentir-los dir cantats, interpretats i acompanyats de dansa i d'imatges. Tot plegat, en un bany de tramuntana. I és que, per damunt de tot, els mites populars ens identifiquen perquè interpreten l'ànima col.lectiva.
Els personatges de la imatgeria popular estan entre nosaltres. Perduren entre la uniformització descarada i els models imposats a través dels mass media. Aquests mites identificadors propis són sabaters i barbers,barbers que ¿arreglen espatllats¿, sabaters d'obrador pels quals sento una debilitat especial, potser perquè l'avi patern va ser tota la vida ¿el sabater de Celrà¿.
El ¿Sabater d'Ordis¿, que es va llençar a recórrer camins després de perdre fill i dona, és un símbol d'aquesta humanitat que avança en la tragicomèdia vital, una humanitat viatgera, de vegades errant, a la recerca de la llibertat per camins de rodamón, ¿tocada per la tramuntana¿, mig perduda i mig mística, que acaba lliurant la seva existència a la natura divina, que en el cas del sabater és pressentida per la presència d'un tudó que revola en el cel. Cant èpic o tradició popular, tant se val.
Dilluns tot convidava a participar en l'escenificació col.lectiva. Potser per això Carles Coll, preservant l'estil personal a què ens té acostumats, va aprofitar els darrers compassos de l'epitafi del ¿Sabater d'Ordis¿ per convidar el públic a fer ús de la canya que ens havien donat a l'entrada del concert del Palau i dirigir la tramuntana.