Dalí i el mite de l'Empordà
Pilar Parcerisas (AVUI, 9 de setembre del 2004)
Del que és local al què és universal: Seguint aquesta afirmació de Michel de Montaigne, Dalí s'unia al paisatge de Portlligat i a la plana de l'Empordà com Rafael no pogué prescindir del paisatge d'Urbino. L'exposició El país de Dalí al Museu de l'Empordà s'ha fet ressò aquest estiu del deute de Dalí amb l'Empordà i dels seus vincles amb Figueres, la ciutat on va néixer i on resta una part important del seu llegat, que permet entendre molt millor la seva proposta pictòrica. Aquesta exposició ens ha deixat un llibre del mateix títol que deixarà empremta en aquest Any Dalí, a cura de Josep Playà i Maset, i que aprofundeix d'una manera detallada en aquesta relació pregona de Dalí amb l'Empordà, sovint qualificada de tòpica, que ha donat peu a tota mena de banalitats i folklorismes. Però quan s'hi accedeix de manera analítica hom no es pot rendir a l'evidència que Figueres i l'Empordà és la gran matriu pictòrica de Dalí, que no abandonarà mai, el paisatge de la qual seguirà respirant, impertèrrit, al rerefons dels grans anuncis de Vogue de la seva etapa nord-americana.
El mite de l'Empordà: "Dalí creix com a pintor quan es consolida i construeix el mite literari de l'Empordà". Ens ho diu Jaume Guillamet en un dels textos reveladors del llibre El país de Dalí. És evident que no podem oblidar com es viu la construcció del mite de l'Empordà durant la infantesa, l'adolescència i la joventut de Dalí, ni passar per alt que és el poeta Joan Maragall qui qualifica aquest indret de "pubilla del Pirineu i el mar, capçal de la pàtria, mirall de Catalunya", qui escriu la lletra de la sardana l'Empordà, d'Enric Morera, i qui subministra el lema del diari Empordà Federal: "Terra de llibertat és el que jo en diria de l'Empordà per fer-ne tot l'elogi en una sola paraula". El Dalí il.lustrador dels principals llibres de clàssics empordanesos com ara Pere Corominas, Fages de Climent i Josep Puig Pujadas, contribueix a cohesionar aquest sorgiment del mite de l'Empordà. Per això no és d'estranyar que quan Dalí pinta el sostre del Palau de Vent al Teatre-Museu de Figueres digui: "Pinto una apoteosi de l'Empordà", que es proposa d'exportar a tot el món: "He tractat de fer del Palau de Vent i de la línia horitzontal de l'Empordà un tema universal i en qualsevol quadre i en qualsevol lloc on es vegi una línia horitzontal amb unes muntanyes sempre seran les de la Mare de Déu del Mont o el Montgrí".
Dalí, Figueres i Cadaqués -Portlligat: El paisatge empordanès, la seva terra, la seva gent, la llum, els colors s'integren en la pintura de Dalí, però també en el rerefons dels seus guions cinematogràfics, escenografies i novel·les, com Rostres ocults (1944). Conflueixen en aquest país de Dalí l'escola del professor Núñez, la seva participació en les fires, activitats i publicacions locals de Figueres, l'ombra del notari Dalí i el suport que donà inicialment la família a la seva vocació, el món familiar d'es Llaner, un recorregut per les cales de Cadaqués i Portlligat que formen part de la seva pintura paisatgística de joventut, els pintors amics, que l'influïren, com ara Pepito Pichot i Ramon Reig, el drama de Mariana Pineda, la creació del Teatre-Museu i el disseny de la cúpula, l'amistat i col·laboració amb l'arquitecte figuerenc i noucentista Pelayo Martínez, que va demanar la protecció de Port-lligat en una data tan avançada com el 1950, els pintors amics i la creació d'una escola empordanesa de pintura oposada a l'escola olotina com un element més d'aquesta creació del mite de l'Empordà.
Una visió lúcida: Davant d'aquesta lectura transversal que El país de Dalí fa per la temàtica que crea el mite del Dalí empordanès, no podem oblidar les premonitòries i sàvies paraules d'un dels estudiosos pioners dels deliris dalinians, Rafael Santos Torroella, també nascut a l'Empordà: "Estic segur que amb el temps es veurà clar que la glòria de Dalí rau en haver universalitzat el nom de l'Empordà, de la Costa Brava empordanesa i, amb ells, el de Catalunya, convertint-los, al marge de qualsevol complacència localista, en veritables mites de la més excelsa pintura contemporània. És algun dels escassos mites en l'època que ens ha tocat de viure".
Pilar Parcerisas (AVUI, 9 de setembre del 2004)
Del que és local al què és universal: Seguint aquesta afirmació de Michel de Montaigne, Dalí s'unia al paisatge de Portlligat i a la plana de l'Empordà com Rafael no pogué prescindir del paisatge d'Urbino. L'exposició El país de Dalí al Museu de l'Empordà s'ha fet ressò aquest estiu del deute de Dalí amb l'Empordà i dels seus vincles amb Figueres, la ciutat on va néixer i on resta una part important del seu llegat, que permet entendre molt millor la seva proposta pictòrica. Aquesta exposició ens ha deixat un llibre del mateix títol que deixarà empremta en aquest Any Dalí, a cura de Josep Playà i Maset, i que aprofundeix d'una manera detallada en aquesta relació pregona de Dalí amb l'Empordà, sovint qualificada de tòpica, que ha donat peu a tota mena de banalitats i folklorismes. Però quan s'hi accedeix de manera analítica hom no es pot rendir a l'evidència que Figueres i l'Empordà és la gran matriu pictòrica de Dalí, que no abandonarà mai, el paisatge de la qual seguirà respirant, impertèrrit, al rerefons dels grans anuncis de Vogue de la seva etapa nord-americana.
El mite de l'Empordà: "Dalí creix com a pintor quan es consolida i construeix el mite literari de l'Empordà". Ens ho diu Jaume Guillamet en un dels textos reveladors del llibre El país de Dalí. És evident que no podem oblidar com es viu la construcció del mite de l'Empordà durant la infantesa, l'adolescència i la joventut de Dalí, ni passar per alt que és el poeta Joan Maragall qui qualifica aquest indret de "pubilla del Pirineu i el mar, capçal de la pàtria, mirall de Catalunya", qui escriu la lletra de la sardana l'Empordà, d'Enric Morera, i qui subministra el lema del diari Empordà Federal: "Terra de llibertat és el que jo en diria de l'Empordà per fer-ne tot l'elogi en una sola paraula". El Dalí il.lustrador dels principals llibres de clàssics empordanesos com ara Pere Corominas, Fages de Climent i Josep Puig Pujadas, contribueix a cohesionar aquest sorgiment del mite de l'Empordà. Per això no és d'estranyar que quan Dalí pinta el sostre del Palau de Vent al Teatre-Museu de Figueres digui: "Pinto una apoteosi de l'Empordà", que es proposa d'exportar a tot el món: "He tractat de fer del Palau de Vent i de la línia horitzontal de l'Empordà un tema universal i en qualsevol quadre i en qualsevol lloc on es vegi una línia horitzontal amb unes muntanyes sempre seran les de la Mare de Déu del Mont o el Montgrí".
Dalí, Figueres i Cadaqués -Portlligat: El paisatge empordanès, la seva terra, la seva gent, la llum, els colors s'integren en la pintura de Dalí, però també en el rerefons dels seus guions cinematogràfics, escenografies i novel·les, com Rostres ocults (1944). Conflueixen en aquest país de Dalí l'escola del professor Núñez, la seva participació en les fires, activitats i publicacions locals de Figueres, l'ombra del notari Dalí i el suport que donà inicialment la família a la seva vocació, el món familiar d'es Llaner, un recorregut per les cales de Cadaqués i Portlligat que formen part de la seva pintura paisatgística de joventut, els pintors amics, que l'influïren, com ara Pepito Pichot i Ramon Reig, el drama de Mariana Pineda, la creació del Teatre-Museu i el disseny de la cúpula, l'amistat i col·laboració amb l'arquitecte figuerenc i noucentista Pelayo Martínez, que va demanar la protecció de Port-lligat en una data tan avançada com el 1950, els pintors amics i la creació d'una escola empordanesa de pintura oposada a l'escola olotina com un element més d'aquesta creació del mite de l'Empordà.
Una visió lúcida: Davant d'aquesta lectura transversal que El país de Dalí fa per la temàtica que crea el mite del Dalí empordanès, no podem oblidar les premonitòries i sàvies paraules d'un dels estudiosos pioners dels deliris dalinians, Rafael Santos Torroella, també nascut a l'Empordà: "Estic segur que amb el temps es veurà clar que la glòria de Dalí rau en haver universalitzat el nom de l'Empordà, de la Costa Brava empordanesa i, amb ells, el de Catalunya, convertint-los, al marge de qualsevol complacència localista, en veritables mites de la més excelsa pintura contemporània. És algun dels escassos mites en l'època que ens ha tocat de viure".